A UNA DONA QUE PASSA

 A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

Aquest poema parla de que Baudelaire va vore a una dona que va passar per on ell estava i es va enamorar, peró mai més la tornaria a veure.