LITERATURA UNIVERSAL

  LA METAMORFOSI PRIMERA PART En aquesta primera part, Gregor Samsa, al despertar-se després d'uns intranquils somnis, s'adona de que s'ha convertit en un insecte. Es pregunta que l'hi ha passat i no es pot moure.  Havia d'agafar el tren de les 5 per a anar al treball però arribaria tard perquè no es podia alçar. El proper tren arribaria a les set. Més tard la seua mare va preguntar per ell, després el pare i per últim la germana, tots preocupats per si li pasava algo però, ell sols els responia amb un "ja estic a punt". SEGONA LECTURA Als pocs minuts, va arribar l'encarregat per a cridar-lo i per a preguntar-li el per què de la seua absència.A l'estona, al escoltar la seua veu van pensar que probablement estaria malalt. Mentres tant, Gregor intentava alçar-se. Finalment l'encarregat li va vore. TERCERA LECTURA L'encarregat va caure i Gregor el va intentar tranquilitzar perquè el seu futur depenia del seu treball a l'empresa. Més tard,

  “Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? [...] Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres.” FRANZ KAFKA (Praga, 3 de juliol de 1883 - sanatori de Kierling, Viena, 3 de juny de 1924) Es tracta d'un dels autors més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura universal. Podem llegir fragments de les seves cartes, retalls del seus dietaris, reflexions i pensaments expressats en boca seua als  Diaris  i en la correspondència mantinguda amb la seua promesa Felice Bauer ("la berlinesa de dents ferotges") o la seua amant vienesa, Milena,  a més dels seus amics, en especial, Max Brod.       Felice Bauer                                                              Milena Jesenska                                                            Se l'ha considerat l'autor més representatiu del segle XX, perquè reuneix la

Isabel López: despreocupar-se Cal estar sempre despreocupat. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us despreocupeu sense treva. Però de què? De tot el que us preocupa i no us deixa viure. Però despreocupeu-vos. I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda la preocupació, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora de despreocupar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, despreocupeu-vos incessantment! De tot el que os preocupa i no us deixa viure.

  EL VERÍ El vi pot revestir la més bruta cofurna          amb luxe prodigiós, i fa sorgir més d'un pòrtic de faula          amb l'or del vapor roig que té, igual que un sol que es pon en cel ennuvolat. L'opi engrandeix allò que no té límits,          allarga l'infinit, aprofundeix el temps, furga la voluptat          i emplena els cors de plaers negres i ensopits, enllà de llur capacitat. Però res d'això no val aquest verí que vessen          els ulls que tens, de color verd, llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...          Van els meus somnis, en corrua, a sadollar-se en aquests gorgs amargs. Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi          de la saliva teva, que mossega i duu a l'oblit una ànima innocent,          i, arrossegada pel vertigen, la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!     Per cert, en la mitologia grega, quin riu de l'Hades duu a l'oblit a qui beu de les seues

  EL GAT Vine, gatet, al meu pit amorós          —les urpes, a l'amagatall—  i deixa'm submergir-me en els teus ulls,          barreja d'àgata i metall. Quan amb els dits t'acaricio ben a pler          el cap i el llom flexible, i quan la mà va i s'embriaga de plaer          palpant-te el cos elèctric, veig la figura de l'esposa. El seu esguard,          com ho és el teu, amable bèstia, profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.            I, des dels peus fins a la testa,  neda un airet subtil i un perillós perfum          tot al voltant del seu cos bru. ACTIVITATS Identifiqueu dos versos que facen referència a Jeanne Duval . [Baudelaire va anomenar "ma femme" la mulata Jeanne Duval des de 1850, encara que no s'hi va arribar a casar mai.]    - En la última estrofa, en l'últim vers, fa referència a Jeanne, i en el primer vers de la tercera estrofa també.   Es tracta d'un sonet on alternen  decasíl·labs  i octosíl·

 EL VAMPIR Tu, que has entrat com una daga dins el meu cor queixós; tu, forta com una armada de dimonis vas venir, boja, engalanada, a convertir en jaç i domini el meu esperit humiliat; —infame ser que em té lligat com el forçat a la cadena, i al joc el jugador obstinat, a la botella l'embriac, i a la carronya la vermina, —sigues per sempre maleïda! Al ràpid glavi li he pregat de conquerir la llibertat, i he dit al perfidiós verí: salva'm de la roïndat.   Ai las! Verí i espasa m'han menyspreat i han dit: «No escau que siguis redimit del pèrfid esclavatge, ruc! —Si el nostre esforç t'alliberés d'aquest poder, el teus petons darien vida, altra vegada, al teu vampir!». -Creus que el poema fa referència a Jeanne Duval? Explica-ho.  Si, perquè per exemple quan diu que va entrar com una daga al seu cor fa referència a que quan la va veure, es va enamorar immediatament.  -Per cert, creus que el tema del vampir és un tòpic de la literatura romàntica? I el tema de la vampira

  A UNA DONA QUE PASSA Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer: prima, alta, de dol, dolor majestuosa, una dona passà, amb la mà fastuosa gronxant ara el fistó, alçant-se la vora, àgil i noble, amb actitud d'estàtua. Crispat com un extravagant, bevia jo als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―, la dolçor que fascina i el plaer que mata. Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida, ¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat? En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser  mai ! Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço, tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho! Aquest poema parla de que Baudelaire va vore a una dona que va passar per on ell estava i es va enamorar, peró mai més la tornaria a veure. 

Les Flors del Mal II L'ALBATROS   Sovint, per divertir-se, les tripulacions capturen els albatros, ocells grans de l'oceà, que, companys indolents, segueixen el viatge del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes. Un cop els han deixat jaient damunt la fusta, els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs, arrosseguen feixucs les seves ales blanques per sobre la coberta, com si es tractés de rems. Viatger que volava... ara maldestre i indolent! Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant! Un li remena el bec amb una pipa curta, l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat! El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer; exiliat per terra, enmig de les xiulades, les ales de gegant no el deixen caminar.     El poeta s'identifica amb l'albatros. En aquests quartets Baudelaire, qui descriu a l'albatro com al rei dels núvols, ens conta que quan v

  PERFUM EXÒTIC Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema, els ulls tancats, un vespre càlid de tardor, veig desfilar davant de mi ribes felices, fulgents pels raigs d'un sol invariable ; una illa peresosa on la natura dóna arbres mai vistos i saborosos fruits; homes de cossos prims, però vigorosos, i dones que sorprenen pel seu esguard sincer. Guiat per l'olor teva a climes agradables, veig un port carregat de veles i de pals encara fatigats per l'onada marina, mentre el perfum dels tamarindes verds, que circula per l'aire eixamplant-me els narius, se'm confon dins el cor amb cants de mariners.   Aquest sonet ens diu que la fragància d'ella (Jeanne Duval) transporta a Baudelaire a una illa paradisíaca, on veu arbres  que mai ha vist, amb fruits i un port amb veles.